SANT SEBASTIÀ DEL COLL

Llinars del Vallès

L’ermita de Sant Sebastià era una humil capella, documentada l’any 1640, de la qual només queden les restes de part dels seus murs, que delimiten perfectament la construcció. Es troba a  un turó a 408 metres d’alçada, molt a prop de la Torrassa del Moro. La seva ubicació constitueix un mirador perfecte per gaudir d’unes magnífiques vistes.

 

SANTA MARIA DE MALANYANES

La Roca del Vallès

Santa Maria de Malanyanes és una església romànica de la Roca del Vallès protegida com a bé cultural d'interès local.

Descripció

És una capella de planta rectangular de nau única, coberta amb volta de maó i travessada per dues bigues, fruit de la reconstrucció de la capella. Al mur hi ha restes de l'antic arc triomfal. El portal és de mig punt amb muntants i dovelles de pedra; sota de l'arrebossat es va trobar l'antic arc tapiat. El campanar és d'espadanya. Al mur de migdia hi ha quatre contraforts de diferents mides i dues finestres espitllerades i esqueixades.

                                                                                                                                        Història

Es desconeixen els orígens de la seva construcció. La notícia documental més antiga que es coneix és de l'any 1080. Baulies i Sales pensen que és anterior a l'any 1000, però és difícil de precisar-ho amb exactitud. La portada actual és del segle XIII. L'any 1974 va començar la restauració que va afectar a la coberta i el campanar, se'n va treure l'arrebossat i es va deixar la pedra engaltada vista.

     Font: Viquipèdia

SANT CRISTÒFOL DE PALLARS

Santa Eulalia de Ronçana

Sant Cristòfol de Pallars, també coneguda com Sant Cristòfol de les Tempestes, és una ermita romànica del municipi de Santa Eulàlia de Ronçana (Vallès Oriental). Està situada en una terrassa de l'actual urbanització Sant Cristòfol. A l'esquerra de la riera de Tenes, enlairada i ocupant l'extrem est del terme hi hagué l'antiga parròquia de Sant Cristòfol de Pallars, documentada des del 1194. A causa del despoblament del segle XIV, s'uní a Santa Justa i Santa Rufina, al terme de Lliçà d'Amunt. És un edifici que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

                       Descripció

Planta de nau única, arrebossada a l'interior, coberta amb teulada a dues vessants. Absis semicircular, amb volta de mitja taronja i un altar de pedra. Té dues finestres esqueixades d'arc de mig punt, una al centre de l'absis i una al mur lateral. La façana té una porta dovellada d'arc de mig punt i a la part alta presenta un petit ull de bou. El capcer és triangular i sobrepassa una mica la teulada. El mateix passa a la capçalera. El parament és de carreus ben arrenglerats. Els angles estan emmarcats per grans carreus.

Història

La primera referència documental és de l'any 1194, on es parla de construir un nou altar i de que ha fet l'obra Arnau de Vilar. Tot i que desconeixem l'acta de fundació de la capella, en el testament del rector Pere Serrallonga, de l'any 1357, actualment desaparegut, es feia constar l'acta de fundació. Era sufragània de Sant Julià de Lliçà d'Amunt fins a l'any 1453, que passà a ser-ho de Santa Eulàlia. En un terratrèmol de 1457 va quedar quasi enderrocada, el 8 de juny es decretà la seva reconstrucció. En la visita pastoral del 3 de juny de 1756 s'esmenta la necessitat d'arreglar la teulada. El 1966 es va restaurar.

Font: Viquipèdia

 

SANTUARI DE PUIGGRACIÓS

El Figaró

El Santuari de Puiggraciós està situat al bell cim del contrafort oriental dels Cingles de Bertí, en el terme municipal del Figaró, a la comarca del Vallès Oriental.

Es troba a una altitud de 689,2 metres, una mica abans d'arribar al cim del Puiggraciós, al seu nord-est.

 

Història

L'any 1701 s'iniciaren els tràmits per a la construcció del Santuari molt a prop d'on, segons la llegenda, es va trobar la imatge de la Mare de Déu. El 1711 s'obrí al culte i el 1737 estava ja enllestit el retaule de l'altar major. Durant uns anys els parroquians de Montmany utilitzaren el santuari com a temple parroquial, atès el mal estat de l'església de Sant  Pau de Montmany. Ben aviat s'hi va construir també la casa de l'ermità, que més endavant es convertí en hostatgeria: és on Raimon Casellas situa algunes de les escenes més punyents de la seva novel·la Els sots feréstecs.

Durant la guerra civil espanyola, el 25 de julioll de 1936 va ser cremat el santuari i destruït el magnífic retaule barroc, a més de moltes altres destrosses a l'edifici. La imatge de la Mare de Déu es va poder salvar gràcies al coratge d'uns veïns que la van amagar en diversos indrets. Actualment, i des de l'any 1946, per disposició de l'Ordinari del bisbat de Barcelona, el Santuari passà a la jurisdicció de la parròquia de Sant Genís de l'Ametlla.

Ja a partir del 1939 s'inicià la reconstrucció de l'església, atès que només hi havien quedat les parets. És, però, des del 1951 que es va fer un nou i decidit impuls per continuar l'obra de restauració, sota la direcció de l'arquitecte Lluís Bonet i Garí i l'empenta del rector de l'Ametlla, mossèn Jesús Ventura. El diumenge 8 de setembre de l'any 1957, acabades les obres, es féu la inauguració solemne en una diada de gran festa i amb nodrida presència dels pobles de la comarca. S'entronitzà la Santa Imatge pel bisbe de Barcelona Gregorio Modrego Casaus.

Arquitectura

La planta és de creu llatina. Sobre el creuer hi ha una cúpula. Les voltes estan decorades amb motius florals. L'absis actual és nou i correspon a l'entrada de l'església primitiva. Disposa d'un cambril on s'exposa la imatge de la Mare de Déu de Puiggraciós i un petit cor amb balustrada de fusta. La porta d'entrada és quadrada, amb una motllura al voltant. Per sobre, un ull de bou. Corona la façana una petita espadanya amb un arc de mig punt.

 A partir del 1973 ocupa l'antiga casa dels ermitans una comunitat de monges benedictines, que des d'aleshores tenen cura del Santuari.

La Imatge entronitzada al cambril del Santuari, és la primitiva talla gòtica. És una figura de la Mare de Déu dempeus alletant el Nen Jesús, que sosté en braços. Té una alçada de 69 centímetres, és policromada i daurada. Porta una túnica vermellosa i un mantell en plecs de color blau i presenta una mirada dolça i maternal. En els seus orígens tant la Verge com el Nen Jesús portaven sengles corones d'argent.

La Imatge es venerava a l'església de Sant Pau de Montmany des del segle XV. A mitjans del segle XVII ja sorgeix el nom de Mare de Déu de Puiggraciós. I és que en aquella època els feligresos de Montmany, cada 25 de març, pujaven amb la Imatge en processó al cim del Puiggraciós, prop d'on avui hi ha el Santuari. En aquella diada es beneïa el terme municipal i es repartien panets beneïts entre els assistents al romiatge. La llegenda explica que la Imatge fou trobada per un pastor i un bou molt a prop del Santuari, on hi ha una petita capelleta, a la vora de la torre que s'havia utilitzat per l'antic telègraf òptic i que està declarada Bé Cultural d'Interès Nacional.

Font Viquipèdia.

 

ESGLESIA DE SANT PAU DE MONTMANY
El Figaro

Abans de tot permeteu-me fer una excepció amb aquesta església, escenari on es desenvolupa bona part de la novel·la modernista Els sots feréstecs, de Raimon Casellas. Pel seu estat de conservació és poc probable que es pugui rehabilitar i crec molt interessant visitar-la pel que significa per la literatura catalana.

L'església de Sant Pau de Montmany és una antiga església d'estil gòtic tardà, actualment en estat ruïnós, del terme municipal del Figueró, dins de l'antic poble rural de Montmany de Puiggraciós, inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Església adossada a un edifici. Té planta de creu llatina (la nau fa 11,28 metres de longitud per 5,12 d'amplada i una alçada de 6,5. Els braços laterals de les capelles fan 3,2 metres de llargària i 3 d'amplada). Nau única que es cobria amb volta de canó i les capelles del creuer i de l'absis amb voltes de nervis. Té absis poligonal. La portada està mig tapiada i la façana té una gran escletxa pel mig. La portada està coronada per un frontó de tipus renaixentista, amb tríglifs i mètopes. El campanar d'espadanya és de dos buits. Els angles estan emmarcats per carreus.

Història

La primera notícia documental de la parròquia és de l'any 1139. A partir del segle XIII es pot resseguir la seva història. El segle XVII (1600-1607) es va construir l'església actual. En una visita del 30 de setembre de 1600 el bisbe considera incorrectes les obres de l'església fetes pel mestre de cases Jaume Salvador de Cardedeu. Se succeeixen altres mestres de cases fins al 1607, quan s'acaba l'obra.

La construcció del nou temple de Sant Pau de Montmany, que va substituir l'església romànica consagrada a finals del segle XII, s'emmarca en la renovació material de les esglésies dutes a terme durant la Contrareforma.

Es va abandonar l'any 1910, quan es traslladà el culte religiós al Santuari de Puiggraciós i actualment es troba en un estat ruïnós, la façana és pràcticament dividida en dues parts per una gran esquerda. Els portals s'han tapiat.

Font. Viquipèdia

 

SANT NICOLAU DE PUIG CASTELLAR
L'Ametlla del Vallès

L'ermita de Sant Nicolau de Puig Castellar, popularment coneguda senzillament com a Sant Nicolau, és una capella del terme municipal de l'Ametlla del Vallès, a la comarca del Vallès Oriental.

Es troba a dalt d'un turó proper a l'Ametlla, uns 700 metres al nord, amb el campanar de l'església parroquial en primer pla.

Datada l'any 1106 i al llarg dels temps va ser reformada i engrandida, ja que en la façana del cantó de tramuntana hi ha encara restes d'una petita barbacana o ràfec que demostra la poca alçada dels seus primers temps.

L'actual capella, construïda sobre l'edifici romànic, no permet destriar les parts primitives perquè l'aparell queda ocult per l'arrebossat. És d'una sola nau de planta rectangular, amb unes mesures aproximades de 12 metres per 6. Al mur de ponent, disposa d'un campanar d'espadanya amb un arc de mig punt i de la porta d'accés de llinda plana, on es marca que va reformar-se l'any 1699. També té un ull de bou que es troba a l'alçada del cor. Al mur de migdia hi ha una porta d'estil romànic, es desconeix si és l'original. La darrera restauració data del 1998.

Antigament disposava d'un administrador, nomenat exclusivament per a distribuir les donacions que s'hi feien i mantenir el temple i el camí en bones condicions.

A l'exterior, una creu de fusta sobre un munt de pedra commemora el record de la Santa Missió celebrada a l'Ametlla l'any 1913.

En l'actualitat els actes que s'hi celebren són la processó del Divendres Sant, un aplec en una data propera a l'Exaltació de la Santa Creu (14 de setembre) i la festivitat del sant, el 6 de desembre

Font: Viquipèdia

ERMITA DEL REMEI
Santa Maria de Palautordera

Història...

La primera capella on es va venerar la Mare de Déu del Remei, estava dedicada a Sant Sebastià, sant, també molt invocat en les parròquies de Catalunya com intercessor contra la pesta, a la meitat del segle XIV i inicis del XV. A pocs metres de l'actual capella del Remei, al cantó oposat de la carretera, encara es conserva l'estructura externa. És un edifici de planta rectangular amb un absis semicircular que recorda al Romànic, sense ser-ho.

La façana molt senzilla, consta només de la porta d'entrada i una petita obertura vertical per l'entrada de la llum. S'ha pogut apreciar mitjançant la caiguda de l'enllustrat, que va ser construïda amb pedra.

 

Descripció

L'ermita actual es va acabar i inaugurar al 1803. Les obres de construcció havien durat un quart de segle, essent testimoni d'això les lloses de ceràmica que veiem a la seva façana.

És de tipus barroc-neoclassicista, l'exterior és de paredat i té com a portada un arc rebaixat de carreu. A la façana, sobre la portalada de l'entrada, hi ha un ull de bou, un petit campanar d'espadanya amb la seva campana i sobre el llindar l'anomenada majòlica amb la imatge de la Mare de Déu. La planta és de creu llatina, amb una cúpula al centre i voltes amb llunetes. El presbiteri té un creuer amb dos cossos i en els seus laterals dues vidrieres amb les imatges de Sant Sebstià i Sant Erasme.

Font: Web ajuntament Santa Maria de Palautordera

SANT JOAN DE CAVALLAR
Sant Pere de Vilamajor

 

Sant Joan de Cavallar, Sant Joan de can Nadal o Sant Joan de Vilamajor és una capella dedicada a Sant Joan Evangelista. La capella està annexada a la masia de can Nadal, antigament coneguda com a mas Cavallar, al municipi de Sant Pere de Vilamajor (Massís del Montseny). D'origen incert (s.IX?), apareix documentada els anys 1052 i 1382. Fou recontruïda el 1610 i al segle XX. Actualment el seu estat de conservació és molt precari i la teulada, de dues aigües, s'ha ensorrat. La capella és un dels pocs exemples d'arquitectura preromànica a la comarca del Vallès Oriental. És de molt petites dimensions. Els murs són de pedra de pissarra i l'única obertura és el portal d'arc de mig punt resolt amb maons. La nau i el petit absis són rectangulars. El campanar, d'espadanya, fou reconstruït en la restauració dels anys 1970, però actualmente ja no es conserva.

 

Fonts: Viquipèdia i arxiu Gavin.

 

        

 

ERMITA DE SANT LLEÏR

Sant Antoni de Vilamajor

 

L’ermita de Sant Lleïr es troba emplaçada a una altitut de 280 metres. En el seu origen es trobava dins els límits de la parròquia de Sant Pere de Vilamajor.

Des de Sant Antoni de Vilamajor s’agafa el carrer de l’Era del Delme, al costat de l’aparcament del Pati de Can Perpunter de l’Ajuntament. El carrer s’enfila, convertit en camí de terra fins a trobar-se l’ermita. Des de l’Ajuntament hi ha uns 8 minuts a peu.
L’any 1303, el bisbe de Barcelona nomenà a Arnau Terrades perquè tingués cura de la capella i hi residís. Més endavant, el 1342, Bernat de Montrodon, rector de l’església de Caldes de Montbui, erigí una prepositura amb quatre preveres, que havien de servir a la capella. Instituí que els seus successors haurien d’alimentar la comunitat de clergues, i amb la facultat de presentar-los. Establí que s’havia de celebrar missa cada dia. L’any 1381, la prepositura quedà unida a la capella, amb dos preveres. Segons la visita del 1726, l’obtentor havia de celebrar una missa cada setmana a la capella, celebrar tres aniversaris, distribuint als pobres una quartera de blat en pa, i tenir cura d’un ermità.

El senyoriu dels Montrodon no va deixar la capella fins a principis del segle XX, quan va morir la darrera comtessa de Llívia, havent de rescatar la parròquia els drets de l’ermita. Tot seguit, la feligresia emprengué la restauració. Tanmateix, durant la guerra civil del 1936, la capella es convertí en corral d’aviram. A l’era, però, del davant, es guardaven encara unes dovelles del claustre superior de Sant Pere de les Puel•les, procedents de la masia de Can Soler.

L’ermita forma un sol cos amb la casa de l’ermità. A la partió, s’aixeca una típica espadanya. Les dues construccions són del segle XVI. En la visita pastoral del 1508 es fa clara referència d’aquesta església. El visitador diu que ha estat reparada però no acabada.

És un edifici d’una sola nau, de planta gairebé quadrada, amb teulada a dues vessants, que té annexa la casa del paborde, edificada pels volts del 1425. La volta és rebaixada. Exteriorment han estat necessaris set contraforts per aguantar l’empenta de la volta.

La façana com la d’una casa de pagès, amb teulada a dos pendents i portal rectangular cobert amb una gran llinda. La portada és quadrada amb un ull de bou per a la il•luminació i amb un escut episcopal amb la data 1588. En l’escut hi ha represejtats en un costat un arbre arrencat i en l’altre un arbre agafat per una mà.

Davant de l’ermita hi ha una creu de ferro muntada sobre un gran bloc de pedra rodona des d’on es beneïa el terme.

En la petita era que hi ha a l’entrada de l’església es troba la làpida sepulcral del canonge Ramon Sans i Rius, mort el 1822, i que havia estat obtentor de la prepositura.

A l’interior de l’església hi ha el sarcòfeg de pedra de Bernat de Mont-rodon, amb l’escut familiar, datat el 1345. Té la tapa a dues vessants, i en el front i als costats hi ha uns bells escuts del llinatge, amb el mont florejat composat amb 6 peces. Està aguantat per dalt per dues mènsules senzilles. Hi consta la inscripció “Pridie idus Augusti …”, que traduïda significa “El dia abans del idus d’August (el 12 d’agost) de l’any del Senyor de mil tres-cents quaranta cinquè, morí el venerable i assenyat senyor Bertran de Mont-rodon, Senuyor de la doma de Sant Lleïr, que va fundar tres presbiteriats perpetus i aquest aniversari; l’ànima del qual reposi en pau. Amén.”

L’altar major ha tingut vàries transformacions. A principis del segle XX, tant aquest altar com els dos laterals eren de fusta i empaperats amb paper imitant marbres virolats, d’estil clàssic. L’any 1934, en la reforma duta a terme pel rector mossèn Manuel Ribas, se li donà el caire de temple romànic i desaparegueren els antics altars. En la visita del 1421 es diu que tenia tres altars, ultra el major, el de Corpus Christi i Santa Caterina. Desaparegueren els ex-vots i quadres, entre els quals eren dignes d’esment, els de Sant Lleïr i Sant Atanasi, un via-crucis francès, etc. Es van posar vidrieres i es suprimiren dos contraforts.

Actualment l’altar major és de pedra. Hi ha un quadre pintat en tela, d’estil tenebrista, amb Sant Lleïr. El bisbe porta mitra i bàcul, i al peu es llegeix “Sant Llisé”. El cor és senzill, amb la seva balustrada.

Els pabordes de Sant Lleïr, que tenien cura de la capella, perduraren fins a mitjan segle XIX, i els Mont-rodon i després els seus descendents, foren els senyors i patrons de la pabordia, fins que, ja en el segle XX, passà a la parròquia de Sant Antoni.

A finals de l’any 2006 es van realitzar obres de remodelació de l’ermita per reforçar-ne els murs i arreglar esquerdes. Es va suprimir el cor, i així s’ha habilitat per a espai per a realitzar-hi actes religiosos i culturals.

Actualment, i per la festivitat del sant, el dia 27 d’agost, hi ha una ballada de sardanes i s’hi celebra una missa en honor al copatró del municipi de Sant Antoni de Vilamajor.

Font: Web Ajuntament Sant Antoni de Vilamajor